Historias Secretas de Sant Boi

𝗛𝗢 𝗦𝗔𝗕𝗜𝗘𝗦❓ El rei Pere el Cerimoniós 👑 va estar a Sant Boi l'any 1362. Joan I va estar moltes vegades per caçar i l'any 1390 signà documents des de Sant Boi 👑 L'any 1411, Jaume II, comte d'Urgell, s'instal.là al castell de Sant Boi i el rei Alfons IV va estar a la vila l'any 1416 👑 També hi consten diverses estades de reis com ara Alfons X el Savi 👑 Jaume I el Conqueridor 👑 Alfons el Magnànim 👑 i al segle XVI, l'emperador 👑 Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. Molt més a prop en el temps, La Reina Letizia 👑 va visitar el Parc Sanitari Sant Joan de Déu a Sant Boi el 23 de novembre de 2022.

📷 Europa Press / Retrato de Carlos V - Juan Pantoja de la Cruz (1605).

Arnau Bargués va ser un destacat arquitecte català, conegut pel seu treball en diversos projectes importants a Catalunya durant l'Edat Mitjana. A Barcelona fou mestre major de la catedral (1397), on inicià la construcció del cimbori (1405), i mestre major de la ciutat (1399).

Són obres seves la façana vella de la casa de la ciutat, la continuació de la muralla de la ciutat amb el pont del portal de Jonqueres i l’adob de la riera davant el portal del Ferro, la reparació del Rec Comtal, la mutació del curs del Besòs i del camí de Sant Boi i la construcció de la font de Santa Maria del Mar i de l’abeurador del verger de la Llotja. Per encàrrecs reials emprengué l’obra del palau reial de Poblet i la del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. L’almirall Bernat de Cabrera li confià la construcció del castell-palau de Blanes.

La seva influència a Sant Boi, es relaciona principalment amb les obres al camí a finals del segle XIV. Aquest camí era una de les principals vies de comunicació que unien Barcelona amb altres ciutats importants com Tarragona i València, i Bargués va participar en la millora i el manteniment.

Així doncs, el mestre Arnau Bargués, no només va utilitzar la seva excel•lent tècnica en grans i prestigioses obres, sinó que també va fer treballs més senzills i humils que avui dia s’encarregarien a discrets mestres d’obres.

Font: F. P. Verrié: “Un arquitecto de la Barcelona medieval. Arnau Bargués y sus obras”. Barcelona, 1947 / Enciclopèdia Catalana.
📷 Wikiloc - El Marge: Bloc de Xavier Sánchez Torres sobre senderisme, camineria, pedra seca i història.

𝗦𝗔𝗡𝗧 𝗕𝗢𝗜, 𝗨𝗡𝗔 𝗖𝗜𝗨𝗧𝗔𝗧… 𝗗𝗘 𝗣𝗘𝗟·𝗟𝗜𝗖𝗨𝗟𝗔.
Fins ara, tinc documentades un total de 15 pel·lícules rodades a Sant Boi 🎬 Actualitzo les dades, amb el títol de la pel·lícula i l'any de la seva estrena: 'Los Farsantes' (1963), 'El Ser' (1982), 'Tengo ganas de ti' (2012), 'La hija del Mar' (1956), "Anacleto' (2015), 'Angoixa' (1987), 'Vivan los Novios!' (1970), 'Usted tiene ojos de mujer fatal' (1936), El Vicari d'Olot' (1981), 'La viudita Ye-Yé' (1968), 'El Castigador' (1965), 'Los Claveles' (1960), 'Volverás' (2002), 'La Millona' (1937) i 'La Ciutat Cremada' (1976.

Ferrant un cavall 🐴 a Sant Boi de Llobregat.
Autor: Josep Salvany i Blanch, 1912.

'Sensacional acontecimiento. Por primera vez en San Baudilio actuación del 🎶 Selecto concierto a cargo del laureado Orfeó Català, con sus 250 cantores'. Programa del concert celebrat el 5 de juny de 1960 a l'Ateneu Santboià.

Font: Centre de Documentació de l'Orfeó Català.

L'Ull del temps permet veure com era i com és el territori de Sant Boi i del conjunt de . Presenta la imatge actual i, en desplaçar el cursor per la pantalla, es visualitza una àrea circular on es mostra com era a l'any 1945 o al 1956 (es pot escollir). L'eina, de l'ICGC, es basa en els vols fotogramètrics realitzats per la força aèria dels Estats Units d'Amèrica els anys 1945 i 1956 (copyright Army Map Service dels EUA, cedides pel Ministeri de Defensa -CECAF/CEGET- amb la col·laboració de l'Exèrcit de l'Aire) i en la imatge actual realitzada per l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ara reutilitzable sota llicència CC-BY).

Catalunya ull del temps Ull del temps: mira aquest lloc abans i ara

Francisco de Zamora, fou un magistrat, escriptor i viatger espanyol de la Il·lustració, un curiós viatger que segueix tots els indrets de la nostra terra des del 1785 al 1790. Va deixar escrits diversos diaris, manuscrits, on reflecteix els seus viatges per Andalusia, el Marroc i Catalunya. Les dades recollides en aquests diaris són moltes. A més, l'any 1789 va enviar un qüestionari amb 143 preguntes a tots els municip*s de Catalunya.

Registra a Sant Boi l'existència del Convent de Pares Servites i en parlar de les esglésies en general, diu que totes tenien el fossar al costat, inclús les de Barcelona. La de Sant Boi continuà tenint-lo fins a mig segle passat. Fa constar que era celebrada per la seva devoció una imatge pintada de Sant Baldiri, a l'altar major. ¿Era el retaule de Lluís Dalmau?

Cita les cases importants i de Sant Boi anomena la de don Francisco de Puitx, on hi havia alguns llibres rars i antics i, a l'Oratori, el cos de Sant Honorat. Les botigues diu que, a gairebé tots els pobles, eren del comú i les arrendaven a públic encant, fleques, carnisseria, tenda, hostals... El glaç era guardat en pous i n'hi havia a Sant Andreu de la Barca i al Papiol, des d'on devia distribuir-se comercialment. Fa notar que a Sant Boi existia un forn de fer obra.

Descriu així mateix els conreus i l'abundor d'arbres blancs cap a l'Hospitalet i la marina, i diu que alguns servien per pals d'embarcació. I el cultiu de cànem, abundant a l'esmentada població, a Sant Boi, el Prat i contorns, I afegeix que, en gran part, era adquirit pel Rei, com també els albers bons. I relaciona els fruits, presseguers, pomeres, pereres, pruneres, raïms d'emparrar... (A tot el Pla es criaven a tires amples, que eren sembrades de cereals una tira sí i l'altra no, alternades per anys. A muntanya, el secà, abundaven ametlles i cirerers, i més que tot les vinyes. Retreu l'abundor de pollastres i gallines, perquè gairebé no hi havia casa de pagès que no en tinguessin. A la marina i tot el Pla del Llobregat es criaven molts capons i ànecs. Eugues i cavalls pasturaven per la marina, però de pobre qualitat, perque els sementals eren petits i no seleccionats. Esmenta l'existència de vuit llacunes: la del Port, de la Torre del Riu, la Podrida, La Ricarda, la Magarola, el Remolar, la Murtra i la Murtrassa.

Parla dels rius Besòs i Llobregat que regaven el Corregiment i de l'abundor d'aigües d'aquest darrer, i diu que eren bones per beure. S'hi pescaven llisses, sabogues, barbs i anguiles... A les barques de pas del Prat i de Sant Boi i als ponts de Molins de Rei, del Diable i el de l'Anoia, a la sortida de Martorell, es cobrava passatge per travessar el riu.

Font: 'Diario de los viajes hechos en Cataluña'. Francisco de Zamora. Documents de Cultura. CURIAL Barcelona (1973) - Carles Martí i Vilà. Cronista oficial de la Vila - Foto: Lluís Marià Vidal. 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'. Fons Lluís Marià Vidal i Carreras.

Sigue el canal de Historias Secretas de Sant Boi en 🟢 Un nuevo canal de comunicación sencillo, confiable y privado 👉🏻

Historias Secretas de Sant Boi | WhatsApp Channel Historias Secretas de Sant Boi WhatsApp Channel. Aquí vas a descubrir los aspectos más desconocidos y fascinantes de Sant Boi de Llobregat. Este canal te transportará a través de anécdotas, sucesos, historias, fotografías, archivos, vídeos y documentos históricos que revelan la riqueza cultu...

𝗦𝗔𝗕𝗜𝗘𝗦 𝗤𝗨𝗘... L'escriptora Maria-Mercè Marçal destacada activista política i social, poeta, novel·lista, editora i traductora, va ser veïna de Sant Boi i professora a l'Institut Joaquim Rubió i Ors on va fer classes de català entre el 1972 i el 1980. Va viure al número 58 del carrer Victòria, al barri de Marianao. En aquest edifici visqué a partir del 1974 amb el seu marit, Ramon Balasch. El p*s va ser la seu d’Edicions del Mall, fundada el 1973 per Marçal i Balasch. Marçal hi editarà tres llibres de poesia: Bruixa de dol, Sal oberta i La germana, l’estrangera.

Font: El Periódico de Catalunya / Sant Boi Diari

En 1921, el joven estudiante Baldiri Aleu, tras finalizar sus estudios universitarios en Francia y regresar a casa fundó y registró en el Gobierno Civil el primer club de rugby en España 🏉 la 'Unión Esportiva Sanboyana' (Unió Esportiva Santboiana). Aleu ya nunca más se desvincularía del rugby. Ese fue el primer movimiento al que seguirían otros entre finales de 1921 y principios de 1922 con el nacimiento del Club Natació Barcelona, el Catalunya Sporting Club y el Universitario Rugby Club.

Con estos brotes se pudieron dar los primeros partidos de rugby en España protagonizados por jugadores nacionales y la necesidad de crear un trofeo que alentara el crecimiento del rugby. La Copa Real Sociedad de Carreras de Caballos fue el campeonato resultante (embrión del futuro campeonato de Cataluña), cuyo primer equipo campeón fue la Santboiana. Este primer torneo lo disputaron cuatro clubes: la Unió Esportiva Santboiana, el Club Natació Atlètic-Barceloneta, el Club Natació Barcelona y el Cataluña Sporting Club. El certamen tuvo un formato de torneo cuadrangular de liguilla, jugándose en el único espacio posible en Barcelona, el Hipódromo de Can Tunis. Tan solo por mencionar algunos de los jugadores que participaron en este torneo, nos encontramos a Reynard, Vinçon o Dubois de la Unió Esportiva Santboiana, a Renaud y Hoche del Club Natació Atlètic, a Lafitte del Club Natació Barcelona, o Ducrós y Julien del Cataluña Sporting Club. Esta primera copa la entregó el Baró de Güell al capitán del equipo, Baldiri Aleu. Aunque de este primer certamen, más importante que dicho trofeo fue que nacería la Federación Española de Rugby.

Fuente: Federación Española de Rugby / Federació Catalana de Rugby / La Jornada Deportiva, 2 de mayo de 1922.

En una publicación anterior, explicaba que Luisito Rey, padre del popular cantante Luis Miguel, estuvo hospitalizado en Sant Boi poco antes de morir en diciembre de 1992, pero hoy quiero recordar su anterior paso por nuestra ciudad, en circunstancias mucho más agradables.

Fue durante la Fiesta Mayor del año 1965, cuando el 21 de mayo actuó en el 'Ateneo Samboyano' en un 'Selecto Espectáculo' acompañado por Cassen, Gelu, Estrellita de Palma, Ardevol y 'otros destacados artistas', en 2 pases (tarde: 6:30 horas y noche: 10:30 horas).

"El Castigador" es una película española de 1965, que se estrenó en febrero de 1966 en y en en julio del mismo año. Se rodó en Sant Boi (entre otras localizaciones) al estilo de las tragicomedias italianas de la época. Contó con un presupuesto de poco más de 2.000.000 de pesetas (12.000€) y pasó por los cines sin pena ni gloria, a pesar de contar en su reparto con el cómico y actor Casto Sendra " ", muy popular en la época, al aparecer asiduamente en televisión y al intervenir en numerosas películas, como la obra maestra "Plácido" (candidata al Óscar a la mejor película de habla no inglesa en 1961), dirigida por Luis García , "Atraco a las tres" o años más tarde, la necesaria (no contingente) "Amanece que no es poco".

El actor Rubén de Eguía, vinculado a Sant Boi desde su infancia pues fue alumno del Institut Marianao, ha sido reconocido en Madrid con el Premio Godot (organizado por la Revista Godot Escena y Cultura) al mejor actor de teatro 🎭 por su interpretación en la obra “En mitad de tanto fuego”, escrita por Alberto Conejero y dirigida por Xavier Albertí. Enhorabuena!!

Fuente: Revista Godot Escena y Cultura / El Llobregat / Acacias 38 / Revista Diez Minutos.

Els segles XVI i XVII el Baix Llobregat, no va quedar al marge de l’activitat bandolera. Endinsar-se pels camíns estava considerat tot una odissea perillosa i això feia que molts pocs viatgers gosessin fer-ho. Les quadrilles de bandolers eren grups d'homes joves i sense feina, d’extracció social baixa. Les quadrilles no superaven la dotzena de components. Una vida d’aventures i diners fàcils, era sovint una temptació difícil d’evitar per a gent sense futur i amb molt poc a perdre; com en Manaut, en Jaume “Mentider”, Antoni Pujol “el Renegat”, Joan Martí “Barqueró”, en “Samarra” o en Domenjó Margardí. Jaume “Mentider” va ser executat, a sant Boi, l’any 1582 per ”robar i bandolejar a les costes de Garraf”, Antoni Pujol va ser condemnat a “galeres perpetues” i en “Manaut”, un pastor occità de Sant Boi, va morir en mans dels seus homes.

Ja al 1394 el rei Joan I havia concedit a la autoritat de la Pia Almoina “perseguir, jutjar i castigar els crims que usualment es cometien, i, per a reprimir-los, poder tallar orelles, mans, peus, llengua, i alçar forques i mitges forques de fusta o de pedra on penjar els assassins.”

Els bandolers que queien en mans de la “justícia” normalment acabaven assassinats amb crueltat, mutilats amb ràbia. Si eren acusats d’assassinat, acabaven executats i si no tenien delictes de sang provats, normalment eren condemnats a galeres de forma perpetua. Els cossos dels bandolers es solien penjar en indrets significatius dels pobles per que tothom veies el càstig que rebien els lladres i assassins.

Font: El 3 de vuit (Diari digital del Penedès) / Catalunya Medieval - Ricard Ballo (2006) / Jaume Codina. “Bàndols i bandolers al Baix Llobregat (1850-1630). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, (Colecció: Llorenç Sans d’Estudis del Baix Llobregat, 4).

𝗦𝗔𝗕𝗜𝗘𝗦 𝗤𝗨𝗘?... L'estàtua de la Caputxeta Vermella de Barcelona, esculpida en bronze i situada al passeig de Sant Joan, entre els carrers de Còrsega i Roselló, ​​va ser realitzada per l'esculptor santboià Josep Tenas y Alivés, nascut a Sant Boi l'any 1892 i fosa per Gabriel Bechini. l'any 1921. Josep Tenas és també autor del monument al Pescador de la plaça de Catalunya (que porta l'escut de Barcelona) i de Cristòfor Colom acompanyat del seu fill, al monument a Colom de Barcelona. Fou des del 1916 professor de modelatge i buidatge a Llotja. Concorregué a les Exposicions d’Art de Barcelona del 1920 i el 1921. Obtingué un diploma d’honor a l’Exposició Internacional del 1929 i participà a la Nacional del 1942. Va morir a Barcelona amb 51 anys.

Tras enviudar de un rico propietario de El Prat de Llobregat, una ex cabaretera se casa con un administrador de fincas por puras cuestiones económicas 💰 Justo después de la boda llega su hija de América. Ella también se ha casado, pero con un cantante de dudoso futuro que se aleja mucho de lo que su madre había previsto para ella. Ambas deciden ocultarse sus respectivos estados civiles 💍 Comedia de enredo al servicio de la actriz Mary Santpere, que compartió reparto con numerosos cantantes de la época, entre ellos el popular, Mochi 🎶 Rodada en Sant Boi, se trata de una de las muchas películas de humor que Juan Bosch ("El terrible de Chicago") dirigió para el productor Ignacio F. Iquino durante los años 60 y que fue vista por 922.615 espectadores.

El Diccionari ens diu que Alou vol dir herència lliure de gravàmens. La foto que acompanya aquest escrit, fou presa des del primer terme de la Rambla Maluquer, quan ja hi havíen construït les cinc primeres cases. Cal dir que el terreny que ocupava aquest Passeig i la Plaça del “Pou Comú”, fou cedit per la propietària Na Maria Girona, i que, en vestir-hi les primeres cases, el terreny ja havia estat aixecat dos metres i mig per damunt el camp de Cal Amigan, tal com l’anomenava el Poble en aquell temps.

Els tres primers edificis que la fotografía ens mostra en primer terme, i que formaven el quadrat de la plaça anomenada el “Pou Comú”, eren: La Plaça del Mercat, cal Pirret i ca l’Enric Sastre, construïts l’any 1887. Així es formà aquell eixample que tant modernitzà l’estructura santboiana per la grandària de la plaça i de la Rambla. Passant ara de ple al carrer de l’Alou, que és el segon que es formà a la Vila i que té l’entrada per la Plaça del “Pou Comú”, direm que el carrer de l’Alou, fins el segle XV, no era altra cosa que un camí per animals a bast i que seguint els baixos muntanyosos de la conca del riu Llobregat anava des de Sant Vicenç dels Horts fins Castelldefels, passant per la muntanyeta del Castell tot serpentejant. Així doncs, en aquest serpenteig es formà dit Carrer tot seguint les corbes del sector d’emplaçament, encara actuals. Com que aleshores no hi havia control en les alineacions dels carrers, es vestien les cases a caprici dels paletes i dels propietaris; per tant, el més fàcil era seguir les voreres del camí.

Gairebé les primeres cases que s’hi construïren eren grans masies que, basant-nos en les arcades de pedra picada que tenien i encara tenen en el seu interior, demostren que foren construïdes entre els segles XV i XVI. Cal dir que algunes de dites cases, en el curs del temps, foren reformades i dividides entre famílies i particulars, quedant en gran manera desfigurades, fins el punt de perdre tota la gràcia històrica dels seus primers temps, quan estaven emplaçades en el mateix lloc. Ja orientats en l’emplaçament de les primeres cases, passarem a les dedicacions i costums dels seus ocupants.

La propietat més gran de dit carrer pertanyia i pertany en gran part encara a la família Escanilla, i està enclavada entre la plaça del “Pou Comú”, carrer de l’Alou, passatge Montserrat i passatge de Cal Amigan. La segona, en categoria, pertany als números 18 i 20, que era propietat d’En Rafael Forns, dividida actualment en dues, on hi viu en Joaquim Feu i en Joan Badosa. La tercera era la coneguda per Can Piques, número 35, la qual tot i haver estat una gran pagesia, les reformes l’han desfigurat tant que ja no en queda res del format primitiu. La quarta és la encara existent, però ja en ruïnes coneguda per Cal Nano.

Totes aquestes masies gaudien de cups, premses i bótes per a guardar el vi en els seus cellers; sitges i ensacats per la conserva de totes les varietats de grans, i grans porxos i estables per a l’aixopluc de carros, eines pel treball del camp i ferratges per al manteniment de les mules i de l’aviram. Hi ha encara, en aquest carrer, una de les primitives cases, que havia estat, en el segle XVII, una de les més populars, la qual està marcada amb el número 33 i era coneguda amb el nom de “Ca la Xeca”, que s’escau en el mateix indret de l’arc de “Cal Nano”. La propietària d’aquesta casa es dedicava a l’ensenyament a les noies de fer mitges a mà i randes de seda al coixí. La popularitat d’aquesta casa venia pel fet d’haver hospitalitzat un personatge molt important.

La primera casa del carrer a mà dreta, també era de les més antigues, hi va haver la primera farmàcia de la Vila, regida pel farmacèutic Doctor Molas, que a més de farmacèutic, era un acreditat “curandero”. Ja que assistien a curar-se, a més dels malalts de la Vila, un gran nombre de forasters. En la casa número 3 a mà esquerra, hi havia una casa que en deien “Cal Plats i Olles”. La mestressa de la casa, a més de terrissaire, també era “curandera” de mals estranys, com per exemple: del mal de Sant Víctor, del de Sant Pau, de la donzella caiguda, d’estar espatllat, dels mals esperits i pels mals donats. Per guarir aitals mals, usava pell de serp, oli de llargardaix, pomada de tortuga, oli de sargantanes posat nou dies al sol i serena; pales de figuera de moro, cataplasmes de fulles de borratxa i coses per l’estil… Cal dir que quan “Cal Plats i Olles” no podia guarir els mals, els recomanava el Doctor Molas. Tot això passava al carrer l’Alou en aquells temps…

Carrer de l'Alou (General Joan Prim al 1972).
🖋 Joan Badosa - 📷 AT.V-2995.

Nascuda a Sant Boi (antiga alumna de l'escola Pedagogium Cos i pregonera de la Festa Major 2013), la Dolo Beltran ha alternat la seva faceta musical amb la d’actriu. Participa en els muntatges teatrals El criat de Robin Maugham (2000) i Lulú de Frank Wedekind (2001), dirigides per Mario Gas; Titus Andrònic de William , dirigida per Àlex Rigola (2001), Last Chance, de Carol López (2006) i El test, escrita per Jordi Vallejo i dirigida per Cristina Clemente (2016). Ha actual en diverses sèries de televisió com Dinamita, La Moncloa ¿dígame?, Jet Lag i Infidels, i en pel·lícules com Insconscients, de Joaquim Oristrell, Atlas de geografía humana d’Azucena Rodríguez i Xtrems d’Abel Folk i Joan Riedweg, entre d’altres. També va ser vocalista del grup (amb dues nominacions als premis Latin GRAMMY) i ara canta en solitari sota el nom de .

Manuel Utor, llamado "El Musclaire" (Barcelona, 24 de julio de 1862-1 de julio de 1946) vivía en el barrio de la Barceloneta, y trabajaba descargando mejillones en el puerto, de ahí su mote. Era un hombre limitadísimo y de nula cultura. Tenía un ojo de cristal y ninguna formación musical, pese a lo cual triunfaba en los cafetines del puerto cantando romanzas de zarzuela. Fue un cantante singular, con potentísima voz y brillo, pero, sin ningún recurso técnico para dominarla. Debutó en Sant Boi de Llobregat cantando "Marina" y de allí pasó al teatro Gran Via de Barcelona, dónde un empresario se queda maravillado de su voz, y hace que actue en el Gran Teatre del Liceu cantando "La africana". Debido a su nula formación musical, fracasa estrepitosamente. Después de este ep*sodio, actúa en diferentes teatros de Barcelona cantando "Marina". Murió en la casa de caridad de la Barceloneta a los 85 años, el 1 de junio de 1946. Decían de él que si hubiera tenido disposición y cierta inteligencia, podría haber sido otro Lauritz Melchior (el mejor tenor wagneriano de todos los tiempos), ya que estaba dotado de una descomunal potencia de voz, bella e inagotable. Sus grabaciones discográficas son muy escasas.

Fuente: Nuestra Zarzuela / Europeana / Kutna / Arxiu Nacional de Catalunya / Col.lecció Miquel Perez Garcia / Antoni Esplugas (1903).

Les notícies més antigues de que en tenim constància de restes romanes a l'indret ocupat actualment pel Ateneu Santboià són del 1857, any en que Antoni Pujadas publica una descripció de Sant Boi al seu "Prospecto y reglamento del Instituto Manicómico de San Boy de Llobregat", en els següents termes: “El señor Conde de Fonollar tiene en este pueblo una preciosa quinta, cullos jardines estan plantados sobre una peña que en otro tiempo habia sido bañada por las aguas del mar, y en cuyas asperidades se hayan las ruinas de una antigua fortaleza de construccion romana”. No tornarem a tenir notícies de restes arqueològiques fins a mitjans del segle XX. Mentre es feien les obres de la p*sta de ball d’estiu, Ramon Mas, paleta i afeccionat a l’arqueologia, va documentar les següents restes romanes: un sepulcre, un paviment d’opus signinum (amb mitja canya, indicador d’un ús hidràulic), un mur associat al paviment i una columna d’opus testaceum. D'altra banda, també va documentar un seguit de sitges d’èpoques diverses, així com una boca de mina.

De les restes arqueològiques que va documentar en Ramon Mas, només n’ha quedat el plànol de les troballes que va fer mentre era paleta i treballava pel nucli antic, a més de dues fotografies (una de la tomba i l'altra del paviment, del mur i de la columna). Ramon Mas, a l’any 1959 va publicar unes referències sobre l’arqueologia descoberta: “A L’Ateneu Santboià, en els baixos de l’antiga masia pairal s’hi troben una sèrie de sitges tallades en la pedra viva i que es comuniquen entre si. A la p*sta s’hi trobà una sepultura amb teules romanes tapant unes restes humanes. Més enllà excavarem una paret i paviment i junt amb la terra hi havia bastants peces de columna de terra cuita, que, una vegada ajuntades han donat un metre d’alçada”.

Font: Memòria de la Intervenció arqueològica a l’Ateneu Santboià (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat) per Maria Lledó Barreda i Casanova i Jordi Ramos i Ruiz (2011) - 📷 Família Ramon Mas Campderrós.